Bartleby, el escribiente.

Autor: Herman Melville. Dibuixos: Javier Zabala.

Editorial: Nórdica Libros.

L'he tornat a llegir un altre cop. Bartleby és un dels meus personatges favorits. Em fascina per la seva potència, la seva tenacitat, la seva força d'anar cap al seu destí, malgrat tot el que l'envolta. Un copista que treballa en una oficina de Wall Street que un dia decideix de sobte deixar d'escriure amb la cèlebre frase de "preferiria no fer-ho".

Ningú sap d'on ve aquest home que no revela el seu origen, i una vegada pren la seva decisió de no fer res que pugui alterar la seva decisió, es manté ferm com un roc. L'advocat del despatx, que és el narrador de la història, passa de l'estupefacció a la còlera, i acaba en una curiositat propera a l'admiració. El final de la narració no deixa de sorprendre, malgrat que tot sembla apuntar en aquesta direcció. 

Una obra curta de l'escriptor novaiorquès que va escriure moltes novel·les, llibres de narrativa, una obra de poesia i  nombrosos contes, però va passar a la història com a l'autor de "Moby Dick". Una vida plena de desgràcies, viatges amb captiveri, suïcidi del seu pare i també anys més tard del seu fill, va portar a Melville a patir molts problemes físics i psicològics. Va morir en la solitud i en la pobresa.

L'obra, un regal de fa un temps i que ha descansat alguns anys a la nostra llibreria, és un llibre amb una enquadernació magnífica i amb dibuixos de Javier Zabala que va guanyar el "Premio Nacional de Ilustración" l'any 2005 i que ha realitzat dibuixos en més de seixanta obres.

Una lectura obligada d'aquest genial autor que va preparar el camí per a altres escriptors que s'endinsaran en temes psicològics i metafísics, com  Franz Kafka anys més tard.

La tierra de los hijos

Autor: Gipi

Editorial: Publicaciones y ediciones Salamandra. (2016).

"Sobre las causas y los motivos que condujeron al fin habrían podido escribirse capítulos enteros en los libros de historia. Pero después del fin ya no se escribieron más libros."

Aquesta és la definició que apareix a la contraportada de l'obra magnífica de l'italià Gian-Alfonso Pacinotti (Gipi). És una narració crua, abrupta, quasi violenta de la vida de dos germans amb el seu pare enmig d'un món que ha perdut el sentit. Un món on les aigües han cobert quasi tota la terra i on la lluita per la supervivència ocupa tots els esforços dels pocs humans que han quedat vius després d'una catàstrofe a nivell planetari. El pare educarà als seus fills amb duresa i sense cap espai per a la tendresa, per fer-los forts i implacables davants de totes les penúries i atacs que els esperaran. El desig de llegir un llibre que escriu el pare farà de motor per trobar algú que llegeixi i els pugui fer saber que pensava el pare. Un munt de peripècies els esperen, i també la recuperació de una certa humanitat. Encara queda esperança, malgrat el desolador paisatge humà i de natura.

Un dibuix amb tensió, amb línies negres que semblen trencar el paper blanc, dona encara més potència a la narració. Una narració àgil, dinàmica, que no deixa respirar al lector i el portarà a llegir el còmic d'una sola tirada. 

Des de l'any 2003 que Gipi debuta amb "Exterior Noche", el seu talent gràfic i narratiu l'ha portat al reconeixement general de lectors i crítica. Ha guanyat nombrosos premis internacionals i també s'ha aventurat a filmar curtmetratges i vídeos independents. L'any 2011 dirigeix la pel·lícula "L'ultimo terrestre" que presenta al 68è Festival Internacional de Cine de Venècia. Gran aficionat als jocs de cartes, va concebre i dibuixar un joc de fantasia medieval amb el títol de "Brutal."

Una obra seriosa, intensa, dramàtica i magníficament dibuixada. Aquest autor és una garantia de bons treballs. No el perdem de vista.

Mierda bonita

Autor: Pablo Gisbert.

Ediciones la Uña Rota. (2015).

"Nuestro fascismo español no fue un aperitivo antes de la comida. Nuestro fascismo español fue una comida de ésas que después de pasarte cinco horas comiendo, bebiendo y hablando te vas por la tarde-noche a tu casa a dormir porque no te aclaras ni sentado. A ver si nos entendemos. 40 años de educación católica, de militares por la calle, de mujeres desencantadas, de ignorancia ensalzada, de cristianismo desbravado. 40 años. Y lo escribo con números para que se vea más."

Aquesta és una de les moltes perles amb les quals l'autor ens fa reflexionar sobre el passat feixista a Espanya i Europa, i la càrrega que això encara suposa a les nostres vides. També ens parla de la relació entre la vida pública i la privada, del desig individual davant del col·lectiu, de la perversió que s'acumula als cossos, de l'autoengany com a forma de subsistència, de l'enorme distància entre el que pensem i el que diem...

Els textos són escrits per al col·lectiu teatral "El Conde Torrefiel", formació que treballa sobre l'experimentació en les arts plàstiques i en la literatura contemporània que van formar Pablo Gisbert i Tanya Beyeler l'any 2010 a Barcelona. Des d'aleshores no han deixat de participar en els millors festivals de teatre europeus com el Kunstenfestivaldesarts de Brusseles, el Temporada Alta de Girona o el Festival de Otoño a Madrid. L'any 2005 Pablo Gisbert va començar a col·laborar amb la companyia de dansa La Veronal, dirigida per Marcos Morau.

El llibre està dividit en dues parts com si fos un vinil, una cara A i una cara B. La primera part comprèn capítols amb títols tan curiosos com: "Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke", "La posibilidad que desaparece frente al paisaje", "Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento", "La historia del rey vencido por el aburrimiento" i "La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento". La B comprèn "Morir Nunca", "Barcelona/Madrid", "Guerrilla" i "Orxata".

La seva lectura és molt entretinguda, en alguns moments fa molt riure, però els textos estan carregats de crítica i humor negre sobre la societat en què vivim, plena de falsedat, de consum estúpid, d'irracionalitat, de negació de la natura i l'instint, de beatificació del plàstic, de corrupció, de "mierda bonita".

La vida

Autor: Tyto Alba.

Editorial: Astiberri Ediciones. (2016).

Aquesta obra ens descriu l'amistat entre dos joves artistes, Pablo Ruiz Picasso i Carles Casagemas a la Barcelona, Màlaga i París de principis del segle XX. Tots dos queden fascinats i atrets per la personalitat de l'altre i es constitueixen com una de les parelles d'amistat més curioses de la història de la pintura. El pas del temps anirà fent malbé aquesta amistat per la supèrbia creixent de Picasso i per l'aparició de Germaine, una noia molt lliberal que enamora de forma esbojarrada a Casagemas.

La història d'amor impossible portarà a l'artista al suïcidi i provocarà una profunda depressió a Picasso que iniciarà la seva etapa blava amb un retrato del seu amic mort. Aquest perióde l'acabarà realitzant una altra pintura del seu amic que porta el títol de Vida.

La narració és fluida, ben explicada, amb naturalitat i senzillesa, però per a mi, el que fa especial aquesta obra és la seva realització pictòrica. Les aquarel·les de Tyto Alba van apareixent a cada pàgina descrivint la vida als carrers, les tavernes carregades de fum, els matins plens de boira, amb una cuidada tasca d'ambientació i caracterització d'aquells temps.

És la història d'un guanyador i la d'un perdedor que podia haver-se quedat a casa, gaudint de la bona posició social i econòmica de la seva família i que per contra, va voler marxar a París ajudant al seu amic i col·lega Picasso que aconseguiria l'èxit i la fama en poc temps.

Un còmic carregat de bona pintura i que ens explica una història del destí de dos artistes amb finals oposats. Les dues cares de la Vida.

La soledad de las promesas

Autor: Francesc Reina.

Ediciones Vitruvio. (2014).

Fa uns anys que tinc aquest llibre. El vaig comprar a la "Casa del Llibre" dies després d'anar a la seva presentació. L'acte de l'autor va ser davant d'un reduït grup d'amics, coneguts i col·legues. Una breu introducció i una lectura d'algun poema va conformar dita presentació. Un dia fred i poc amistós a la Facultat de Filologia, a la plaça Universitat de Barcelona l'any 2015.

Ahir, remenant llibres a una unitat domèstica de les prestatgeries més famoses i venudes del món, la Billy d'Ikea, va aparèixer aquest llibre que havia perdut de vista. L'havia cercat alguna vegada, però sense èxit.

L'he tornat a llegir. Són seixanta pàgines. I m'ha tornat a agradar. La poesia del Francesc és un producte rar. Sembla més dirigit a les vísceres que a les neurones. Totes les seves lletres semblen haver respirat soledat, escepticisme, cinisme i una dosi de bon alcohol. Les dones també hi són, però com a éssers fugissers. Els espais són urbans, però pertanyen a aquells espais intermedis, de vegades sense nom, aquell extraradi, aquella perifèria sense solució. Fa fred, el confort va marxar.

L'escriptura en castellà de Francesc té, al meu entendre, molta més càrrega, molta més dimensió humana, més carnalitat. En català el trobo més artificial, més fred, més alambinat.

Vaig conèixer al Francesc fa anys. Ell jugava de central i jo era el porter de futbol d'un equip molt singular, hi havia dos economistes, un professor de secundària, dos actors, un activista, un professor de cinema... No era un equip extraordinari, però sens dubte era l'equip més llegit de la lliga en la qual jugàvem. De llarg.

Amb el David i el Francesc vam fer coses boniques com exposicions, presentacions, un vídeo i algun catàleg. Molt divertit tot plegat. Tots tres érem força poli-patètics. 

Ha passat el temps i he perdut el contacte amb els dos. Un per pèrdua de les seves dades actuals, l'altre per un cert distanciament ideològic en aquests temps convulsos. Fóra bo que algun dia pugui recuperar i enfortir la relació amb ells un altre cop. 

Un llibre per llegir a la nit, quan cau la llum i el silenci comença a guanyar la batalla contra el soroll de les nostres vides. 

¡Salud!

Autor: Philippe Thirault. Dibuixos: Nadar

Editorial: Astiberri. (2018).

Després de ser autor i dibuixant en les dues seves darreres obres, "Papel Estrujado" i "El mundo a tus pies", Nadar es posa a dibuixar per al novel·lista i guionista francès Thirault, autor de més de 50 obres i que ha treballat amb Steve Cuzor, Manuel García i molts d'altres.

Amb un dibuix que recorda el grafisme i les imatges dels anys setanta, Nadar ens torna a sorprendre sense perdre el seu segell d'identitat. Els colors aquesta vegada són llampants, amb molt de contrast.

La història, basada en fets reals, ens narra com el protagonista, Antoine, abandona França per anar a una Espanya Franquista, plena de sordidesa, i on la dictadura encara mou els seus tentacles en la foscor. A la seva arribada a la Corunya, obre un restaurant al centre de la ciutat que es converteix en un èxit immediat. Tot fa pensar que les coses ja no poden anar malament, però l'alcohol, la supèrbia, un cercle familiar on no encaixa, i no conèixer els mecanismes per sobreviure en aquells temps de policia corrupta i brutal, porten el negoci al desastre i al protagonista a la més absoluta solitud i misèria.

Una obra dura, molt crítica social i políticament, i que ens dibuixa una baixada als inferns ben carregada d'alcohol. De vegades una mala decisió ens porta a prendre una altra pitjor i així successivament fins a caure. La manca de perspectiva barrejada amb la inconsciència creen un còctel atractiu d'entrada, però amb un regust molt amarg. 

¡A la aventura!

Autor: Alexis Nolla.

Editorial: Apa Apa Cómics. (2018).

"Lo mejor de una aventura no sucede durante el viaje, sino cuando alguien tiene la idea y grita...¡ A la aventura!", aquesta és la frase que presenta aquesta obra de Nolla. L'autor català va escriure el còmic quan va llegir als diaris i escoltar per la ràdio que feia cent anys que Robert F. Scott havia iniciat la seva aventura en l'Antàrtida.

És la història dels perdedors, dels que van arribar més tard que l'expedició de Roald Amundsen que es va endur la glòria per haver-ne assolit el Pol Sud. Malgrat saber que ja no tenia cap sentit continuar avançant, els homes de Scott van arribar 35 dies més tard i van llegir una carta que Amundsen els hi havia deixat. Cap d'ells va sobreviure a la tornada, potser per a ells era la millor manera de mantenir el seu honor després del fracàs.

Aquesta odissea tràgica ocupa la primera part del còmic. Després trobem "La isla del Diablo" amb diferents aventures, i tanca l'obra "El escondite" amb cinc històries més. Entre els anys 2012 i 2015 es van publicar per separat en tres volums diferents.

Amb un dibuix senzill, personal i ben acolorit, Nolla presenta les històries de forma molt especial, una mica semblant al noruec Jason, amb un ritme calmat, traient certa intensitat al drama i exposant-lo de forma més freda, amb un punt d'humor proper a l'absurd. L'obra així resulta divertida, malgrat que expliqui un desastre. La vida ja és un desastre en si mateixa i nosaltres formem part d'ella. No deixa d'haver-hi un to de crítica a la irracionalitat de molts dels nostres comportaments. 

Camp de Bard

Autor: Ponç Pons

Edicions Proa. Óssa Menor. (2015).

Amb aquesta obra, Ponç Pons va guanyar el Premi Miquel de Palol 2015, i l'afegeix al Premi Ciutat de Palma Joan Alcover; als Jocs Florals de Barcelona, al Carles Riba, a l'Alfons el Magnànim, al Nacional de Poesia i també va guanyar quatre vegades el Premi de la Crítica. Tota una trajectòria que l'ha portat a una maduresa on realitza un enorme desplegament de recursos estilístics i una varietat de registres i assumptes a tractar.

Els principals temes que toca l'autor menorquí són, com sempre, la natura i la poesia, que considera inseparable de la seva vida. L'escriptor, que escriu aïllat de les persones i envoltat de la natura i els animals enmig de la seva illa, fa un cant a l'humanisme, a la bondat i a la transcendència dels actes humans. També fa un homenatge al poeta romanès Paul Celan, a la poesia Oriental, i fins i tot a l'actriu de cinema Julie Christie per la seva màgica bellesa.

He gaudit moltíssim amb la versió tan especial que fa dels personatges Bíblics, plena d'ironia i humor, i amb el poema "Tretze maneres de mirar un lleó al zoo", que resulta delirant, magnífic.

Trobem la màxima sensibilitat en els poemes dedicats al seu pare: "Tròpic de Càncer" i "Carta de Nadal a mon pare" on fa un homenatge a la seva figura i al fet d'haver-li ensenyat les coses importants de la vida.

A les darreres pàgines, l'autor, en una prosa excel·lent, ens explica el perquè de cada poema i la intenció de la seva escriptura. Una autèntica joia poder gaudir d'aquest brillant escriptor, ple de sinceritat, senzillesa i tendresa.

Per tancar, un fragment del poema que escriu sobre el ressucitat Llàtzer:

"És fotut. Tu pots fer miracles perquè ets déu, però jo sóc humà, i ara sé, descregut, que després de la mort tot és fosca i oblit, no hi ha res més que absència".

Altes Valls

Autor: Valentí Puig

Ediciones Proa. (2010).

Remenant entre diferents llibres de poesia, ha caigut a les meves mans aquest curiós artefacte. A les seves pàgines m'he trobat un escriptor content de ser diferent i anar a contracorrent. Un poeta potser conservador, ple de manies, tics, esquemes i rituals que l'allunyen del món on li ha tocat viure. L'obra es divideix en cinc parts amb temàtica molt diferent.

La primera part només té el poema d'Altes Valls, un poema de difícil definició, ambigu i confús, com la boira. Sembla el desig d'un món ben diferent del que ha viscut l'autor. 

La segona part, Belle Dame, parla de les dones. Ho fa amb una visió agre, des del rancor i l'escarni. 

A la tercera part, Criminals i estadistes, la política és el tema tractat. Fa servir un to violent, destraler, arrogant, gens amable. Fins i tot hi ha un poema patriòtic que fa posar els pèls de punta. 

Les següents parts porten els títols de Biologia i Massacres de l'oblit. En aquestes dues ens parla de la seva infantesa,  de la família, del sentiment de llar, de la memòria, però ho fa des d'un punt de vista llunyà, amb un to de cinisme considerable que fa servir sovint com a cuirassa per protegir-se.

Per tancar el llibre, hi ha un poema final que porta el nom de Seixanta. En aquest poema ens fa referència al seu moment en la vida, per una banda  l'enyor del passat i per una altra l'esperança en el que espera que li quedi encara per viure.

Potser no estic d'acord en moltes coses que diu, però reconec que la seva escriptura m'ha sorprés per l'explosivitat i bel·ligerància. Un autor amb un estil particular, diferent i que s'expressa amb riquesa d'idees. 

Per tancar un dels poemes que més m'ha agradat, porta el títol de Gran dinar.

"Tant llenguatge corporal, tant tocar-me l'avantbraç, i tant repetir el meu nom de pila i omplir-me de vi la copa. Tanta falsedat, tan indigne tot el dinar, retrobar-se, l'interès incofessat. Adorable bruticia d'amistats falses que tanta estilística ens reclamen" 

Zenovia

Autor: Morten Dürr. Dibuixos: Lars Horneman.

Barbara Fiore Editors. (2017).

Amina, una nena Síria que fuig de la guerra al seu país, embarca en una pastera amb moltes altres persones. És portada pel seu oncle davant dels mafiosos que gestionen els transports, quan un dia els seus pares ja no hi tornen a buscar-la. Al seu voltant una guerra atroç que no ha deixat més que morts i runes.

Les condicions mecàniques de la pastera, la capacitat absolutament desbordada del vaixell i el mar que  de vegades pot ser terrible provoca l'enfonsament de la navegació i amb ella, la nostra protagonista Amina. Mentre s'enfonsa en la profunditat d'un mar blau, la nena rememora la seva curta vida amb els seus pares abans de la guerra i pensa en la llegendària guerrera Zenòbia, reina de Palmira. En el seu descens cap a les profunditats anirà a caure sobre un vaixell de càrrega enfonsat que porta també el nom de Zenòbia.

Els dibuixos d'Horneman són molt estilitzats i estan magníficament il·luminats, el joc de llums i ombres és brillant. Hi ha dos tons oposats en la narració, els ocres i taronges per la terra de Síria, i el blau, un immens blau, per al mar que acull a la protagonista. Una bona il·lustració deixa pas a una altra i així s'omplen les pàgines d'aquesta curta, però crua i sensible narració.

La guerra, el drama dels refugiats i la fragilitat humana són els temes que aborda aquesta obra de forma senzilla, evocativa, poètica i meravellosament dibuixada i acolorida. Una delícia.

Zenòbia va rebre el premi al Millor Còmic i Millor Còmic Infantil en Dinamarca l'any 2016.

Ilegal

Autor: Eoin Colfer i Andrew Donkin. Dibuixos: Giovanni Rigano.
Alianza Editorial. (2017).

Una obra que descriu la tragèdia de les persones que arrisquen la seva vida i passen per múltiples situacions dramàtiques per arribar a les terres del Primer Món. Un viatge a un paradís que no existeix per a ells. Un còmic dur i real que ens relata la història d'Ebo i Kwame, dos germans que decideixen arriscar les seves vides creuant l'Àfrica i el mar Mediterrani per trobar la Sisi, la seva germana, i començar tots junts una nova vida a una Europa somiada.

La història narrada és fictícia, però totes les situacions que apareixen són extretes de la realitat. Un viatge que l'any 2015 va portar a més d'un milió de persones a creuar el Mediterrani i va deixar a moltes altres en el fons del mar. Una autèntica tragèdia humana que es va repetint cada any sense que Europa faci alguna cosa més que gestos i retòrica buida o crear camps de refugiats que ja no donen més de si.  Aquestes persones que intenten aquesta desesperada odissea són víctimes de les xarxes dels traficants que dominen totes les vies de transports, sense que a aquests miserables  els importi res les seves vides i únicament estiguin  interessats a obtenir els màxims beneficis.

La il·lustració de Rigano és magnífica, amb gran domini sobre la figura humana i el paisatge. Els colors fan atractiva una lectura d'una història trista i dura, que sembla no deixar pas a una mínima esperança, però la vida insisteix en no desaparèixer. La realitat és de vegades absolutament injusta, inhumana i propera a l'absurd.

A les darreres pàgines de l'obra, podem conèixer la història real de Helen, una refugiada d'eritrea que va donar la seva veu mitjantçant Women for Refugee Women, un col·lectiu que lluita pels drets de les dones refugiades.

A l'obra apareix a les primeres pàgines una frase cèlebre del Premi Nobel  Elie Wiesel que va ser un supervivent de l'Holocaust:

"Vosaltres, els  anomenats immigrants, heu de saber que cap ésser humà és il·legal. És un contrasentit. Els éssers humans poden ser bonics o molt bonics, grassos o prims, poden comportar-se millor o pitjor, però il·legals?, com pot ser un humà il·legal?" 

La propiedad

Autora: Rutu Modan

Editorial: Sins Entido. (2013).

Una senyora jueva d'edat avançada, Regina Segal, viatja des d'Israel a Varsòvia després de la mort d'un dels seus fills. L'acompanya la seva néta Mika i el motiu del viatge sembla ser, en principi, reclamar la propietat d'un immoble que els va ser arravatat  en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Tot comença per una recerca de la propietat  i la seva documentació, però al llarg dels dies van apareixent sorpreses i revelacions de secrets. Tot va agafant una nova dimensió i fa evident que el que va passar fa molts anys, ara sembla tornar ben present. 

Aquesta és la història que ens narra l'autora israelita de forma àgil, divertida, dosificant  la intriga i que s'enriqueix a cada pas amb els moviments de la resta de personatges que acompanyen l'àvia i néta per terres poloneses. Amb l'estructura d'una comèdia d'embolics, ens mostra que el que vàrem fer en el passat pot tornar a aparèixer en el present de forma insospitada i sorprenent. De vegades, no és recomanable tornar allà on vam ser feliços.

Els dibuixos de Modan pertanyen a la més pura línia clara, ben equilibrada i acolorida de forma suau, acollidora. Una il·lustració que cuida els detalls, però també els simplifica. Una obra clàssica, ben explicada i dibuixada. 

A l'inici de les pàgines hi ha una frase de Michaela Modan, la seva mare,  que ja ens prepara per veure que les coses de vegades no són exactament com semblen.

"En familia, no hace falta decir toda la verdad y a eso no se le llama mentir"

Poemes d'Amor

Autora: Montserrat Abelló.

Editorial: Denes. Col·lecció de Poesia. Edicions de la Guerra. (2010).

Aquest petit llibre és una antologia dels poemes d'una dona extraordinària que va escriure poemes i va viure amb intensitat. La seva valentia la va portar a molts indrets del món i a conèixer moltes cultures i diferents formes de pensar i escriure. Els seus poemes són clars, directes, transparents, amb les paraules justes i precises, sense termes buits ni decoratius, gens  de retòrica. 

La poeta assoleix la síntesi de la seva voluntat del desig amorós, de la passió per viure i de la passió per l'escriptura que atorga la plenitud. És evident la vitalitat de la seva trajectòria viscuda amb consciència, intensitat i lucidesa que encomanen passió per la vida, l'amor i la poesia. També apareix la condició de dona com a valor a defensar, a fer valer el paper de la dona dins d'aquest món mal acostumat al domini de l'home.

Els seus poemes han estat musicats per gent tan gran com Miguel Poveda, Mariona Segarra o Mirna.

El recull de poemes inclou un de 1963, i la resta van de finals de 1980 al 2009, però la seva veu sempre té un caire intimista, amb una recurrent tendència a mostrar l'esperit abatut per l'absència de l'amat i la melangia nocturna. La travessia amorosa és llarga, profunda, incerta i variable.

La tristesa, l'enyorament, l'angoixa, la solitud, el desencís, el record i els desitjos apareixen al llarg dels poc més de seixanta poemes d'aquesta gran escriptora nostra que va morir el 2014. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Tots els poemes tenen la màgia de saber entrar dins del cor, però el dedicat al seu pare resulta commovedor.

Un petit en pàgines, però enorme llibre de poemes que he tingut la sort de trobar quasi per atzar. El pròleg de Vinyet Panyella ens presenta l'obra i l'autora com el desig de viure amb intensitat i passió. 

"Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades" 

El convoy

Autor: Denis Lapière. Dibuixos: Eduard Torrents.

Norma Editorial. (2015).

Aquesta obra ens parla de l'èxode de moltíssimes persones que van haver de fugir d'Espanya en temps d'una guerra civil que va destrossar persones, famílies, pobles i ciutats. Aquesta marxa forçada no va portar als derrotats a una terra de salvació i de futur, ben al contrari. A França els esperaven uns camps de concentració absolutament inhumans, sense condicions per viure i tancats com si fossin presoners i no refugiats. Fins i tot, algunes persones van ser traslladades des de França als camps d'extermini alemany arran de la invasió de les tropes de Hitler. Els camps es van convertir en una mena de vestíbul del genocidi.

La narració s'inicia en l'any 1975 i és una conversa de la protagonista, Angelita, amb el seu padrastre la que porta  la història al relat de l'infern que van passar els republicans vençuts per les tropes de Franco. El fet d'anar a buscar la seva mare que ha tornat a Barcelona sense dir res a ningú, obre tota la capsa de desgràcies que van patir i la separació forçada dels seus pares a l'entrada del camp de refugiats. Un pare que no vol fugir, una dona que defensa la seva família i una filla atemorida han de creuar els Pirineus per intentar començar una nova vida lluny del que havia estat casa seva.

L'obra també ens parla de la solitud, del fracàs de les relacions de parella, del dol, del pas del temps, de la dificultat d'envellir, de l'intent d'oblidar un passat negre.

Tota la narració està basada en fets reals, alguns d'ells van afectar la mateixa família del dibuixant Torrents. Lapière hi ha construït una narració fluida i àgil que insisteix en la necessitat de sobreviure, de tirar endavant malgrat totes les dificultats.

La il·lustració de Torrents és molt clara, molt ben dibuixada, perfectament estructurada i facilita molt la lectura d'aquesta narració que avança com un tren. 

Una brillant obra sobre una trista realitat que van patir molts dels nostres avis no fa gaires anys. 

Si no corro, caic.

Autor: Xavier Rubert de Ventós.

Editorial: Empúries Narrativa. (2017).

Aquest curiós llibre és el recull de 160 llibretes que l'autor ha anat guardant en capses. Aquestes llibretes ara han sigut obertes i ens han mostrat pàgines plenes d'apunts al natural presos al llarg de gairebé cinquanta anys. Els textos van ser escrits en circumstàncies molt variades, llocs diferents i estats d'ànim molt distints.

L'autor ens parla sobre temes universals, com els fills, la memòria, la mort, el sexe, el pas del temps, la filosofia, els viatges, la política, les dones o Catalunya que ara mateix també n'és molt d'universal.

L'escriptura és molt directa, com si ens parlés en una sobretaula i ho fa mitjançant aforismes. El text està carregat d'una dosi important d'humor i una càrrega d'ironia considerable. També hi ha de vegades certa desesperança sobre el gènere humà.

El llibre està dividit en divuit capítols, i cadascú d'ells porta a l'inici un dibuix molt simpàtic que no he aconseguit saber si són del mateix autor o del dissenyador de l'edició.

Xavier Rubert de Ventós és filòsof, professor i escriptor. Catedràtic d'Estètica a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i Santayana Fellow de la Universitat de Harvard. Ha fundat l'Institut d'Humanitats de Nova York i el premi europeu Mies Van der Rohe. Autor d'una extensa obra sobre filosofia, ètica i estètica, també ha escrit dos llibres d'aforismes i el seu llibre de memòries.

Ha estat guardonat amb la Lletra d'Or de la literatura catalana, amb la Creu de Sant Jordi i amb els premis Anagrama d'assaig, Josep Pla i Espejo de España.

L'autor defineix aquesta obra com una mena de recull de papers pòstums, que no van ser escrits per ser publicats abans de morir, però les circumstàncies han fet que sortissin abans, i ha estat una sort.

El llibre de llibretes, també és el llibre d'on han nascut tots els altres. Podem trobar entre les seves línies tota la saviesa, la maduresa, la finor i elegància de l'autor que ens parla com si fossin els seus amics. Xavier Rubert de Ventós prefereix el nom de "filosofant" davant del de "filòsof", perquè així la paraula al·ludeix al que fas i no al que ets.

"És dolent no entendre mai res, però és pitjor entendre-ho tot malament"
"Declaració d'amor: aquell moment precís i rar en què el t'estimo molt es queda sense el molt"
"Curar-se vol dir morir més tard"

El vendedor de estropajos.

Autor: Fred Vargas. Dibuixos: Edmond Raudoin.

Editorial: Astiberri. (2011).

L'intent d'assassinat  d'una dona de classe alta canvia radicalment la vida d'un sense sostre que intenta sobreviure venent fregalls pels carrers de Paris. Aquest home, trencat i colpejat per la vida al carrer, porta el curiós nom de Pi, segurament perquè la seva mare li va posar Pierre, però una taca de cafè va ocultar la resta de lletres de la seva partida de naixement. L'inspector de policia Adamsberg interroga al nostre protagonista i estableix un diàleg d'amistat que farà que hi col·labori per determinar les característiques del possible homicida.

L'argument d'aquesta obra procedeix de l'adaptació d'un conte de la mateixa escriptora Fred Vargas. A més de mostrar la duresa de la vida al carrer, ens mostra dues coses importants per sobreviure en aquest món sòrdid i solitari. La primera és la invisibilitat d'aquesta gent que fàcilment es confonen amb el mobiliari urbà. La segona la capacitat d'anàlisi i observació que han de tenir aquests desafortunats per preveure situacions que poden ser molt adverses o fins i tot perilloses. Les dues salvaran al nostre protagonista que veu l'intent d'acabar la vida d'una jove amb molts diners.

El blanc i negre que utilitza Raudoin amb força i de forma agressiva ajuda a descriure aquesta dura i fosca realitat i ens mostra l'arquitectura urbana de Paris com si es tractés d'un paisatge dinàmic. Una història humana i sensible que reflexiona sobre la nostra societat, la marginació social i l'existència de diferents mons absolutament llunyans dins d'una mateixa ciutat.

Una obra seria magníficament editada i enquadernada com ens té acostumats Astiberri que acaba amb un bri d'esperança.

La gigantesca barba que era el mal.

Autor: Stephen Collins.

Ediciones La Cúpula. (2013).

El món està dividit en dues parts. Una part se'n diu Aquí, l'altra se'n diu Allí. En la primera tot és ordre, uniformitat, disciplina i les coses es desenvolupen de forma absolutament previsible. En la segona regna el caos, el misteri, el desordre i la por. 

El protagonista del relat, Dave, viu a Aquí i treballa en una oficina que de fet ningú sap que produeix. Ell s'encarrega de crear gràfiques que demostren davant de la resta de treballadors que l'empresa va guanyant beneficis. Ho fa de forma regular i eficaç. Quan torna de l'oficina passa el temps escoltant música de forma reiterativa i dibuixant allò que veu per la finestra. La rutina sembla allunyar-lo de pensaments rars i perillosos. Els canvis provoquen terror i malgrat que la vida els axafi ningú a Aquí és capaç de sortir-se del guió preestablert. 

Dave cuida l'ordre perquè l'ordre el cuidi a ell, però de vegades té la sensació que sota la pell de la normalitat i la pulcra realitat s'amaga un món ocult, alguna cosa fora de control.

Un petit pèl de la barba de Dave serà el detonant d'una allau d'esdeveniments que canviaran per un temps el món de Allí i faran aparèixer tota mena de comportaments estranys i reaccions d'agressivitat produïts per la més ancestral por.

L'obra té punts de connexió amb autors com Kafka, Lovecraft i Roald Dahl. És una sàtira plena d'intriga i crítica social. Molts de nosaltres agafem sempre el mateix camí per anar a la feina, ens vestim amb les mateixes robes i mengem els mateixos plats. Sembla que l'inconscient marca els nostres comportaments com si fos una litúrgia.

Aquest còmic dibuixat en negre sobre blanc de forma magistral per Stephen Collins, un jove dibuixant londinenc que col·labora en diaris i revistes, ja ha obtingut l'aprovació entusiasta de la crítica que l'ha definit com un clàssic per al futur.

Potser tota la nostra existència sigui una farsa tant fràgil com descomunal i sembla evident que de vegades un canvi i acceptar aquesta por ens durà a camins nous per explorar. 

Una magnífica obra que ens farà reflexionar si de vegades hem d'atrevir-nos a sortir de la zona de confort per descobrir nous horitzons.

Una lectora poc corrent.

Autor: Alan Bennett. 

Editorial: Anagrama. Empúries. (2008).

La Reina d'Anglaterra és la protagonista del llibre. Un dia passejant pels jardins de Buckingham els gossos li porten a descobrir en un indret desconegut per ella un vehicle molt estrany. Es tracta d'una biblioteca mòbil per als treballadors de Palau. A l'interior troba el bibliotecari i un ajudant de cuina, que sembla ser l'únic usuari. Forçada per la situació agafa un llibre en préstec i comença una relació amb aquest ajudant de cuina que és un lector voraç i que es convertirà en el seu assessor. Aquest petit pas d'inici en la lectura, canviarà per complet la visió del món de sa Majestat. Un llibre porta a un altre i a cada llibre augmenta el desig de conèixer més coses. Això provocarà una forta reacció a tots els seus consellers i ministres que veuen perillar certs protocols absurds per la manca del mínim interès de la Reina. 

Aquest és l'argument d'aquest petit llibre, no arriba a les cent pàgines, que a més de la particularitat que la protagonista sigui la monarca britànica, ens parla de llibres, de la passió per la lectura, de com els llibres ens donen llibertat, de com també ens amplien la mirada i ens humanitzen. Cada llibre conté una història on ens endinsem sols, on vivim una altra realitat i que ens farà evolucionar.

L'autor Alan Bennett és un dramaturg famós a Anglaterra per les seves obres de teatre i pels guions d'alguna sèrie a la televisió anglesa. També ha estat actor i des de fa deu anys que va iniciar la seva trajectòria en la narrativa, ha aconseguit una bona resposta del públic i la crítica.

Una obra que et fa passar una bona estona, amb una càrrega d'ironia fina i humor. Ideal per llegir a la platja.

Degenerado

Autora: Chloé Cruchaudet.

Editorial: Dibbuks. (2014).

L'obra ens conta la història d'un desertor de la Primera guerra Mundial, Paul Grappe, que va viure deu anys com a dona per no ser afusellat per traïció a la Pàtria. El relat és una adaptació d'un assaig  amb el nom de "La Graçonne et l'Assassin" que van escriure dos historiadors francesos que explica amb tota mena de detalls la veritable història de Paul Grappe i Louise Landy.

Els horrors de la guerra i la misèria forcen a un soldat primer a ferir-se i una vegada a l'hospital a fugir lluny de l'exèrcit. Amb la seva dona que treballa per tirar endavant a la parella, se'ls acut la idea de travestir al marit com si fos una dona i així poder sortir de nou al carrer. Paul es convertirà en Suzzane.

El lesbianisme estava relativament permès per causa de l'enorme quantitat de dones que havien quedat soles al llarg del conflicte bèl·lic. Encara i així, l'homosexualitat estava condemnada i penada.

La transformació de l'home és progressiva i conduïda per la seva dona. Amb el pas dels dies aquesta nova identitat conforma una nova forma de viure i arriba a convertir-se en la Reina del famós Parc del Bois de Boulogne, un lloc on estaven permesos tota mena de jocs sexuals per a la gent rica en els boixos anys vint de París. 

És una història amb final tràgic que ens parla de l'adaptació d'una persona en un medi hostil, de les fortes cicatrius que deixa la guerra i també de la lluita per sortir de la misèria i poder ascendir algun graó en l'escala social.

El dibuix de Chloé és viu, expressiu, poderós, en blancs i negres salpicats amb molta intel·ligència amb vermells. Subtilesa i cruesa es barregen a cada pàgina creant una narració àgil i captivadora.

L'obra va rebre molts premis a diferents festivals i una brillant acollida per la crítica. Curiosament, l'any 2016 va refusar la seva nominació per a "l'Ordre de les Arts i les lletres de França" juntament amb tres dibuixants més.

Una magnífica obra editada i enquadernada de forma exquisida.  

El libro de los engendros

Autor: Alberto Alto

Editorial: Bang Ediciones. (2011).

És un llibre amb una magnífica enquadernació, tapa dura i una exquisida impressió que conté el més sòrdid i dur relat que es pot imaginar al voltant de la infantesa. 

L'obra està dividida en cinc històries curtes: "Soy un monstruo", "Tengo un perro", "Microscopio", "Prótesis" i "Mundo subterráneo".

Us faig un petit resum de cadascuna d'elles:

"Soy un monstruo" ens fa veure com una petita confusió en la percepció provoca un final terrible.

"Tengo un perro" ens presenta un gos que porta el nom d'Alberto i ens explica abans de la seva mort un cas d'abús de menors per part de l'amic de la mare de la protagonista. Molt dur.

"Microscopio" és la història d'un nen que pateix l'oblit del seu pare i el patiment de la violència domèstica. 

"Prótesis" és una història crua d'autolesió que origina una especial perversió.

"Mundo subterráneo" un relat negre de pèrdua d'un germà que portarà al suïcidi.

Cada pàgina conté un sol dibuix, més gran o més petit que apareix en els tons de blanc, negre i sèpia amb una distribució molt personal.

Cinc històries on els protagonistes són els nens i que provoquen por, estupefacció i sorpresa. De vegades és la manca de coneixements, la ingenuïtat, d'altres la perversió i la maldat la que provocaran el dolor. El lector buscarà un respir per pensar que tot això és un malson, però li costarà trobar-lo. Una obra absolutament fosca i que només agradarà als amants de les emocions fortes i les situacions extremes.

El azul es un color cálido

Autor: Julie Maroh

Editorial: Dibbuks. (2017).

Clementine és una adolescent que un dia coneix a Emma, una noia amb els cabells blaus que va agafada d'una altra noia pel carrer. Una mirada serà la guspira per un descobriment intens i vital. La confusió,  la recerca d'un mateix i el trànsit a la vida adulta són els elements que portaran a la protagonista a descobrir un nou món. Aquest descobriment també la farà enfrontar-se a molts dels seus antics amics que la deixaran de banda i no entendran aquesta nova vida d'ella. 

Una història dels primers amors, de la por a sentir-se refusada i no ser corresposta en l'amor, de la solitud, de l'espera, de la manca d'acceptació de part de la societat que castiga amb paraules i fets a aquells que s'atreveixen a no seguir els camins marcats.

És una narració tendra i bonica sobre l'amor que hauria de ser ensenyada als col·legis en aquesta societat retrògrada, homòfoba i discriminatòria en la qual vivim. En alguns llocs és senzillament una marginació, en d'altres l'homosexualitat pot estar castigada amb la mort.

Els fets que passen al llarg de les pàgines podrien formar part de la vida de qualsevol de nosaltres, perquè l'amor no entén de genitals, ni d'idees preconcebudes. L'amor és tot un conjunt de coses meravelloses, mirades, caricies i xiuxiuejos.

Els dibuixos van acolorits en blanc i negre per al present i en tons sèpies per al passat, i sempre el blau dels cabells d'Emma com a senyal d'un futur esperançador.

Una narració delicada, tràgica i emotiva d'aquesta jove autora francesa que va originar anys més tard la pel·lícula La vie d'Adèle del director Abdellatif Kechiche que va guanyar La Palma D'Or a Cannes.  

Magritte. Esto no es una biografía.

Autor: Zabus. Dibuixos: Campi.

Norma Editorial. (2018).

Charles Singulier és un oficinista gris entre molts més com ell. Un dia es permet l'atreviment de comprar-se un bombí. Una vegada que se'l posa al cap no se'l podrà treure i començarà un autèntic viatge al món del surrealisme en forma d'al·lucinacions dins dels quadres del famós pintor belga. El personatge de Charles anirà acompanyat d'una noia que apareix en un dels quadres i que li farà de cicerone al llarg del viatge dins de la ment del pintor.

El títol de l'obra juga amb el nom d'un dels quadres més coneguts de Magritte, aquell que diu: "Això no és una pipa" ("Ceci n'est pas une pipe"). Aquesta obra tampoc és una biografia, és una mena d'anàlisi, de dissecció de l'artista. Potser, malgrat la quantitat de dades que ens aporta sobre el pintor, en algun moment pot semblar forçada l'aparició de les obres i l'avanç de la història, però estem parlant sobre surrealisme i aleshores tot pot semblar el que no és i també el contrari.

Zabus aconsegueix dissenyar un itinerari per on circula la narració propera al surrealisme i Campi a més de dibuixar la realitat plasma amb molt d'èxit molts dels quadres de Magritte que tots anirem reconeixent sens dubte.

Una magnífica obra si ens volem apropar al món del pintor belga que va revolucionar el món de l'art i que en el món del quotidià converteix l'ordinari en extraordinari. 

Los idiomas comunes

Autora: Laura Casielles.

Editorial: Hiperión. (2010).

Laura Casielles és una promesa de la poesia espanyola. Això diuen els crítics i la premsa especialitzada. Jo no en tenia ni idea i ni tan sols la coneixia. Vaig trobar el seu llibre en una de les habituals visites a les biblioteques. Vaig fullejar el llibre i em van agradar els fragments que vaig llegir. I cap a casa.

Jo no entenc de poesia, m'agraden diferents coses que he llegit, tinc un amic poeta i tinc certs contactes amb alguns altres, però també reconec que hi ha molta poesia que no m'agrada. 

La Laura té ara poc més de trenta-un anys i queda patent la seva joventut per la seva manera d'escriure i els temes que toca. Va néixer a Pola de Siero (Astúries) i els darrers anys ha viscut a Madrid, París i Rabat. És llicenciada en periodisme i estudiant de filosofia. Ha publicat el poemari "Soldado que huye" i ha fet diverses col·laboracions en diferents revistes, antologies i llibres col·lectius. És també traductora de francès i anglès.

M'han agradat especialment els poemes: "Modo de empleo", "Google", "Modales de fuga", "Economía sostenible" i "Primera conjugación".

Amb aquesta obra va guanyar el "XIII Premio de Poesía Joven Antonio Carvajal" l'any 2010.

La puerta al cielo

Autor: Makyo. Dibuixos: Sicomoro.

Norma editorial. (2017).

Tres noies que fugen de casa, Manu, Julie i Anna. Els hi diuen "les japoneses", no per la seva roba o perquè sempre fan fotos, les anomenen així perquè les tres han intentat llevar-se la vida, com els kamikazes nipons. Les tres en la seva fugida van a parar a una casa de camp de la família d'una d'elles on les coses es compliquen encara més. Aquest podria ser el punt de partida d'una història que té dues branques que al principi semblen desconnectades i que al final donen sentit a tota la trama i la tanquen amb sentit i precisió. Un argument rodó.

Una història ben explicada, complexa, amb una càrrega de misticisme per una banda i d'autèntic thriller sòrdid per una altra, que el guionista Pierre Makyo executa a la perfecció. També destaca la definició dels personatges amb totes les seves dimensions humanes. 

El dibuix d'Eugenio Sicomoro amb un traç particular, un color ben posat i amb múltiples intensitats li dóna un caràcter espectacular a l'obra. La portada és brillant i ja dóna pistes de la meravella que trobarem endins.

És un còmic ple d'intriga, emoció, sorpreses, de vegades opressiu, que avança perfectament a cada pàgina sense decaure el ritme ni l'interès per saber com es tancarà aquesta història magistralment dissenyada. Un trencacaps on apareixen temes eterns com el buit existèncial, l'absència, la solitud compartida i el pes del passat a les nostres vides.

Watertown

Autor: Götting

Norma Editorial. (2017).

Inquietant obra de Jean Claude Götting que s'apropa al gènere del thriller amb una força i sordidesa que et deixa clavat a la butaca. L'acció passa a la dècada dels seixanta a l'estat nord-americà de Massachusetts i s'origina a la petita localitat de Watertown. En aquesta avorrida i grisa ciutat la mort accidental d'un pastisser i la desaparició de la dependenta del mateix establiment origina una obsesiva recerca de la veritat en la ment del protagonista Philip Whiting. Un dia abans de l'esdeveniment de la mort, la cambrera que manté una relació diària de client habitual amb el protagonista li anuncia que demà ja no hi serà. Aquesta frase i la rara mort del propietari del local desperta a un home carregat de grisor, desesperança i avorriment dins d'una ciutat igualment morta.

El dibuix que de vegades podria semblar estàtic o decoratiu agafa molta força amb la narració. La seva aparença, arquitectura i situació dels personatges l'apropa a la pintura d'Edward Hopper. La distribució de les vinyetes, tres o quatre en cada pàgina li dóna també una marca especial. Aquesta sensació de buidor que uneix als dos artistes també es veu reflectida en la narració que entra en el món del thriller de Patrícia Highsmith. Sembla que l'única manera de sortir del tedi i de la manca de vida sigui a través de l'absurd o el dolor.

Una obra que agafa velocitat amb el pas de les pàgines i que t'acaba descol·locant del tot amb el seu sorprenent final. Götting demostra que és un dels grans i justifica un altre cop la quantitat de premis internacionals que ha rebut.

Puces i altres picors

Autora: Maria Cirera i Delgado.
Editorial: Témenos edicions. (2007).

La Maria, nascuda a Manresa, era ja de petita una lectora que devorava llibres. Sa mare té molta part de culpa d'això. Un dia, quan la Maria tenia vint anys, sa mare li va presentar el que diuen que és el micro relat més curt de la literatura castellana, que diu així: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". És de l'escriptor guatemaltenc  Augusto Monterroso. Quan ella li va ensenyar el relat, la Maria no el va entendre i fins i tot no li va agradar gaire, però en va ser la guspira perquè ella comencés a treballar d'una altra manera. Com molts joves, primer va escriure en un blog les seves visions del món, però a mesura que escrivia s'anava conformant certa capacitat literària. Ara, quan encara no té els quaranta, ens ha presentat aquest recull de micro relats àgils, frescos i dinàmics. Al micro relat no en sobra res ni tampoc ha de mancar-ne res per transmetre el contingut de la idea que es vol comunicar. El perill pot ser que el text resultant només sigui una ocurrència sense més dimensió, però la Maria deixar reposar els seus textos un temps per tornar a revisar-los i evitar així aquesta buidor. Com diu el gran escriptor japonès Murakami, el repòs dels textos dins d'un calaix després d'escriure'ls per tornar a revisar-los mesos més tard pot ser la garantia de la bona escriptura.

Una obra delicada, atractiva i que fa despertar les neurones amb els seus 42 micro relats.

El mundo de Sempé. (vol 1)

Autor: Jean Jacques Sempé.
Editorial El Jueves. (2004).

Sempé va néixer fa vuitanta-cinc anys a Burdeos. Als vint ja rebia el premi "Carrizey" com a dibuixant que començava la seva carrera professional. Va crear personatges tan famosos com a Monsieur Lambert, Marcellin Caillou i per sobre de tot Le petit Nicolas. 

Va fer la portada en més d'una ocasió del prestigiós "The New Yorker" i ha col·laborat amb revistes com "Paris Match","L'Express", "Triunfo".

Sempé es caracteritza principalment per la seva difícil simplicitat. La senzilla, però molt complicada manera de transmetre emocions, desitjos, frustracions, somnis de tots nosaltres. Hi ha en aquest autor també una crítica elegant a tot el nostre sistema social, a la riquesa, a les classes socials, als estereotips i a les etiquetes. Potser també hi ha certa càrrega d'humor absurd i misogínia, però sempre des del somriure. És molt destacable el fet que en una sola pàgina i moltes vegades en una sola vinyeta sigui capaç de dir moltes coses i fins i tot fer-nos saber el que els hi ha passat abans als personatges i el que els hi passarà poc després.

Tota l'obra es llegeix en poc temps, perquè és difícil detenir-se en una pàgina, a cadascuna d'elles ens trobem un petit fragment d'una història curiosa que ens fa somriure. Un bon llibre d'humor gràfic amable i tendre, 

Bogeries de Brooklyn

Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Balancí. (2006).

Una meravella de llibre. El vaig agafar perquè sóc un seguidor d'aquest conegut escriptor de Nord-Americà, autor de nombroses obres brillants com la "Trilogia de Nova York", "Leviatan"," La invenció de la Solitud" i moltes d'altres. També ha escrit poesia, guions de cinema i fins i tot ha dirigit una pel·lícula, "Lulu on the Bridge", que també compta amb el seu guió.

"Bogeries de Brooklyn" són poc més de tres-centes pàgines que es llegeixen en un no res. El personatge central és un home de seixanta anys divorciat i malalt de càncer que busca donar sentit al  darrer tram de la seva vida. L'obra avança com una locomotora a cada pàgina. L'aparició de nous personatges, a quin més fascinant, va obrint un ventall de successos i esdeveniments sorprenents que omplen la narració d'humanitat, tendresa i molt sentit de l'humor.

L'obra es deté sovint en els detalls i misteris de la vida ordinària, aquells que formen la vida comuna de cada dia. Em quedo sobretot en dos conceptes que apareixen a la narració, la creació de l'Hotel Existència i la concepció d'un llibre amb l'irònic títol de "El llibre de l'estupidesa humana". Només per aquests dos invents literaris val la pena perdre´s als carrers de Brooklyn. 

Una autèntica delícia.  

Misantropía dura

Autor: Santiago Bará.

Editorial: bang. ediciones. (2017).

Aquest petit llibre de tapa dura i bona edició ens presenta diferents aspectes de la vida d'un entranyable misantrop. Aquest qualificatiu respon en el diccionari a les persones que pateixen certa aversió al gènere humà i al tracte amb les persones. Popularment el misantrop és una persona antipàtica, que gaudeix de les desgràcies de la resta de la humanitat i ressentida amb el món. Però tot això no coincideix quasi mai amb la realitat.

El misantrop vol apropar-se a les altres persones, però és incapaç de trobar la manera de fer-ho. Desitja fer el que fan les altres persones, busca la normalitat i poder dir a algú un hola. I aquesta dificultat estableix una solitud no escollida que el mortifica. Vol, però no pot.

L'autor ens presenta escenes de la vida d'un tendre misantrop en diferents moments i aspectes de la relació amb el seu entorn. Així, el veiem en un cafè al matí, en el bar, al carrer intentant dir hola a una noia, en una biblioteca intentant creuar quatre paraules amb una altra noia, caminant sol i dominat pels seus pensaments, i fins i tot en un estudi fotogràfic lluitant amb el fotògraf que busca un somriure. I tot això ens ho mostra Santiago Bará amb un dibuix de negre sobre blanc molt senzill, però molt expressiu en els gestos i cares dels personatges. Les ulleres del misantrop es conformen com un element quasi definitori del personatge.

Esperem que aquest jove autor gallec continuí dibuixant obres com aquesta que és la primera i única que ha realitzat. Tot un encert d'un home que treballa en el món de la publicitat. 

Una obra plena d'humor, d'ironia i de detalls que tots hem vist en algun moment en el nostre entorn o perquè molts de nosaltres contenim un petit misantrop. Una comèdia que de vegades s'apropa al drama, però sense perdre la frescor. Es llegeix en pocs minuts perquè a cada pàgina vols saber més del nostre rar i estimat personatge.    

Píldoras azules

Autor: Frederik Peeters.

Editorial: Astiberri. (2009).

Aquesta gran obra es pot considerar quasi una peça autobiogràfica. L'autor va conèixer tot el que gira al voltant del món del VIH-SIDA quan van aparèixer a la seva vida la Cati i el seu fill de tres anys, tots dos amb la malaltia, que va esclatar a escala mundial a mitjans dels anys vuitanta.

L'obra descriu com ell, un dibuixant professional, acompanya els afectats que han de passar per la triple teràpia per fer front a la malaltia. Amb tot aquest procés sorgeixen moments de dubtes, pors, incerteses, i la ferma voluntat de tirar endavant malgrat l'adversitat. La malaltia no desapareixerà de les seves vides, però es conformarà com una malaltia crònica que s'haurà de controlar sempre. Les imatges dels malsons són molt poderoses i sovint la malaltia és representada per un enorme rinoceront blanc que ho arrasa tot. 

És destacable el paper que va agafant  la paternitat a mesura que va avançant la relació dels dos joves. Per altra banda la magnífica sort que   tenen amb el metge que els hi fa el seguiment de la malaltia. Un metge de veritat, carregat d'humanitat i saviesa.

El dibuix negre sobre blanc és dinàmic i treballa especialment les expressions de les cares dels personatges.

L'obra està carregada d'amor i de tendresa, però també d'humor. No cau mai en la sensibleria, la llàgrima fàcil, ni el drama fosc.Un còmic  delicat perfecte per apropar-se a un tema complicat i que encara avui crea molta angoixa i pors.