Blacksad. Amarillo

Guió: Juan Diaz Canales. Dibuix: Juanjo Guarnido

Norma Editorial. 2013

Cinquè volum de la col·lecció protagonitzada pel detectiu felí  John Blacksad. Una sèrie d'obres que han recollit molts premis en els certàmens de còmic arreu del món.

En aquesta cinquena entrega, tot i que Blacksad vol descansar de l'acció permanent, l'encàrrec de portar un Cadillac de Tulsa a Nova Orleans, farà que es vegi involucrat en un assassinat i per resoldre'l haurà de fer un llarg recorregut pels Estats Units. Es relacionarà amb molta gent, fins i tot s'aproparà a escriptors que podríem vincular a la mítica "beat generation". 

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Un dels premis que han rebut els números anteriors és el Premi Eisner al millor pintor/artista multimèdia i això no és gens estrany. En Amarillo, també podem gaudir de la gran tasca creativa de Juanjo Guarnido. Ho veiem en la complexitat de les vinyetes, en les intel·ligents caracteritzacions humanes dels variats personatges del regne animal, en els angles de visió de les escenes, en l'elecció del color i fins i tot en una certa estètica pictòrica en alguna de les vinyetes. Bona feina, també, en la recreació de tot l'entorn de l'època dels anys 50 dels Estats Units. Cotxes, motos, edificis, vestuari, ... admirablement reproduïts.

Quan un fa una capbussada en les primeres pàgines d'Amarillo, intueix que passarà una bona estona, que està entrant en una aventura on coneixerà molts personatges. Tot i que alguns podrien semblar arquetips, hi ha un ample ventall de personalitats. Curiosos, molt curiosos. Com el de l'estimable Neal Beato, advocat i agent literari amb una filosofia de vida esplèndida i positiva que en una vinyeta memorable és capaç en una bafarada de qüestionar-li a un escriptor maleït (un "beat" novel·lista) la seva tràgica concepció del sentit de la vida.

Una obra molt entretinguda i com sempre en les aventures de Blacksad, magníficament realitzada.

Blacksad. Amarillo. Diaz Canales. Guarnido

Come Prima

Autor: Alfred. Ediciones Salamandra. 2014

Fauve d'Or (Premi a la Millor Obra)

Festival d'Angoulême 2014

Alfred és el pseudònim de Lionel Papagalli nascut a Grenoble (França). Altres obres seves publicades a Espanya són Por qué he matado a Pierre (Ponent Mon. 2007) i No moriré cazado (Astiberri.2010).

Els protagonistes d'aquest còmic són dos germans italians Fabio i Giovanni. L'argument transcorre entre França i Itàlia al final dels anys 50.

Giovanni arriba a França cercant al seu germà. Quan el troba, es presenta amb les cendres del pare mort fa poc. El vol convèncer que tots dos iniciïn un viatge per portar aquestes cendres a Itàlia i un cop allà homenatjar i honrar la memòria del pare.

Faran el viatge en un Fiat 500 i en el transcurs del recorregut veurem les personalitats ben diferents dels dos germans i com afloraran conflictes del passat.

Podríem definir Come Prima com una "road movie" amb aires costumistes que utilitza diferents estils o tècniques gràfiques. Veiem un dibuix molt directe de traç caricaturesc i un bon ús del color per explicar-nos el desenvolupament de la història i mostrar-nos els paisatges que anem veient durant el viatge. D'altra banda, un estil que amb tres colors plans i una factura més propera a la il·lustració ens remet a records d'infància.

Come Prima. Alfred

Alfred assoleix amb Come Prima moltes virtuts:

Ens transmet una plena sensació del fet de "viatjar" amb l'estructuració de les vinyetes, aconsegueix que comprenguem perfectament les motivacions del comportament dels dos germans, utilitza uns girs de guió (de vegades, potser massa agosarats) molt interessants que canvien el rumb de la narració...i sobretot quan acabem la seva lectura ens adonem de l'eficàcia d'aquest mitjà (el "tebeo") per parlar de coses tan poc tangibles com són els sentiments.

Come Prima és un exemple prou encertat que el còmic pot tenir un llenguatge propi. No és cinema, no és novel·la, ... és còmic.

Sopa de miso

Ryu Murakami. Editorial Seix Barral

D'entrada, Ryu Murakami no te cap relació ni de parentesc, ni d'estil amb l'altra escriptor japonès, el magnífic Haruki Murakami. És una pura coincidència dels cognoms.

Aquest autor japonès conegut com un dels mestres del triller psicològic  oriental ens conta la intensa relació entre Frank, un turista nord-americà, i Kenji, un guia de turisme sexual de Tokio. La història serveix també per parlar de la complexa societat japonesa, de la seva particular relació amb el sexe, de la solitud dels habitants d'una ciutat enorme, del cansament de la joventut per continuar desenvolupant els mateixos esquemes, de la recerca d'alguna forma d'estimació i de la mena d'admiració i odi que generen els estrangers i en especial els nord-americans, aquells que els van guanyar la darrera guerra. Sura en tota la narració aquest aire de cansament, de manca d'horitzons, de desencant general d'una part de la població que viu a la nit de Tokio.

La seva lectura és molt dinàmica, i l'espiral de terror que es va generant amb el pas de la narració encara accelera més la recerca del final de la història. Un final obert que deixa la situació tan inestable com el monstre i el seu guia presoner. L'escena de violència salvatge és poderosa, ben descrita i molt propera al cinema asiàtic més cruel i sagnant que compta amb tants fidels seguidors.

Ryu Murakami, nascut al 52, és l'escriptor també de "Azul, casi transparente", la seva primera obra que va ser molt premiada i va vendre més d'un milió d'exemplars. Aquesta obra és del 97 i compta també premis tan rellevants com el Yomiuri Literary Award. Ha publicat una trentena de novel·les. Murakami també és director de cinema, i va dirigir un film de culte amb el títol de "Tokio Decadence", a més de ser bateria d'un grup de rock.

En resum, un llibre de lectura ràpida, que descriu molt be l'ambient de desencant dels tuguris de sexe d'una ciutat plena de gent sola, sense sortida, i que compta amb una bona dosi de violència. Tarantino podria fer una versió amb molta facilitat. La sang agermana.